-Alls: la meva mare em va dir que els alls es planten per Sant Antoni (17 de gener) i es recullen per Sant Antoni (13 de juny). De moment els vaig plantar a mitjans de gener i ja veurem si aguanten fins al juny… Plantar-los va ser fàcil, simplement en un test hi vaig ficar un gra (el que en diríem en castellà un "diente") amb terra. Al cap de pocs dies (regant-ho esporàdicament) vaig veure com el gra sobresortia de la terra, això és degut a que les arrels empenyen l’all cap amunt, llavors cal simplement enterrar-lo una mica més profund i ja torna a sobresortir. En poques setmanes ja veureu com comença a sortir la tija de l’all, si es volne agafar tendres no sé molt bé quan temps cal esperar-se, suposso que anirà una miqueta al gust, per agafar-los per tenir-los secs sembla que seran uns 6 mesos…

Fotos dels alls amb la pinta que tenen actualment:

-Tomàquets: En el cas dels tomàquets vaig optar per comprar ja les plantes petites (que és com ho fan a casa, que són els que en saben) enlloc de partir de les llavors. Pels volts de la Candelera és bona època per fer-los crèixer, aspirant a tenir tomàquets entre finals de maig i juliol (ara mateix no ho recordo exactament), conforme la planta creix se li ha d’anar donant més terra perquè es pugui desenvolupar bé. Si seguiu més o menys aquests calendaris, cap a principis d’abril ja hauríeu de veure l’aparició de flors a les tomaqueres i cap a finals del mateix mes ja s’haurien d’observar petits tomàquets verds que aniran madurant… Amb aquestes plantes vaig tenir el problema que les plantes van començar a agafar un color groguenc, es veu que és d’un paràsit que es controla bastant bé pulveritzant les plantes amb un esprai amb aigua amb una mica de sofre en suspensió (el sofre com a fertilitzant d’agricultura ecològica, per si us interessa).

les tomaqueres a dia d’avui:

 Les flors, els tomàquets verds, i amudrs de la "collita" de l’any passat:

-Patateres; Aquesta planta l’he plantada amb més intenció d’experimentar i per curiositat que no pas amb ànims de menjar moltes patates… Es tracta d’agafar una patata d’aquelles que se us han grillat una mica i plantar-la (podríem dir simplement dipositar-la) en un test amb terra, veureu com va creixent… Suposo que igual que abans, si voleu que creixi més doncs caldrà posar-la en bones condicions de terra, rec, etc. Aquesta ja us dic que l’he plantada més per curiositat de veure cap a on evoluciona…

I fins aquí la meva incipient experiència en el tema dles horts urbans, un moviment creixent i una aposta per controlar més el que ens mengem…  

Tweet

No és del tot mètal…

Abans de res volia fer un petit apunt sobre una banda que no s’inclouen dins del que seria heavy metal, però que per mi tenen una sonoritat que s’hi acosta. Sigui com sigui a mi sempre m’han agradat molt i no volia estar-me’n de mencionar-los; són els Arròs Caldós. Ja porten uns quants anys i són un grup del que es podria anomenar "mestissatge", amb una formació amb gran presència d’instruments de vent, inclosa la dolçaina. Les seues influències, segons el seu myspace, van més cap a grups tipus Mano Negra, Macaco, etc. I en els seus discos combinen bastants estils, en l’època on els vaig seguir una mica més (a partir del recopilatori que va treure la llavors tenda-restaurant-arxiu Arran [que ara s'ha dividit, almenys en el terra d'escudella i la ciutat invisible, per cert]), feia poc que havien tret el seu segon disc (al 2000, que es deia com el grup), després han tret, segons la Viquipèdia, tres discos més, "Somriu" (1998), "A la motxilla somnis i ràbia" (2005) i "Candela" (2010). Sobretot en el disc del 2000, les guitarres distorsionades hi tenen un pes important i hi ha cançosn com "eixa terra" amb uns bons riffs! Buscant pel youtube només he trobat una baladeta d’aquest disc, però ja us podreu fer una idea de com sonaven. El darrer disc sona més "jamaicà", però també val la pena fer-li una escoltada! ;) 

 Tres grups per seguir  

 El meu coneixament en bandes de metall valencià es bassa principalment en 3 bandes; Metall i So, Voltor i Enderrocks (per ordre de aparició en la meva vida): 

Metall i So

Metall i So (myspace)són un grup que es va formar al 1993, o sigui que ja porten uns quants anyets rondant pel món. Fan un mètal clàssic tirant cap al rock dur o el rock urbà, amb lletres de tot tipus fins i tot en alguns casos inspirades en cançons populars (sobretot en els primers discos). Han editat 5 treballs (tots ells es poden descarregar des de la seua web, si no el trobeu a les botigues!); Prohibit (1996), Benvinguts (1998), Instint (2001, potser el més contundent dels 5), Crits de Llibertat (2007) i el darrer Sense Fronteres (2010). Han sabut sobreviure a canvis de formació i s’han mantingut fidels al seu estil.

Voltor

Voltor (myspace) representen una opció una mica més contundent i més "moderna" en el món del mètal respecte als anteriors, neixen al 2002 i tiren més cap al Hardcore, rapejant, etc. Tenen un directe potent i de moment han editat 3 treballs; Identitat (2004), Aprenent a Volar (2005) i Perill d’Extinció (2008), com a mostra de la seua música un vídeo del seu tema "Encèn l’oïda"; 

Enderrocks

Enderrocks (myspace) és el grup més jove d’aquests grups valencians dels que us volia parlar en aquest post. En els dos discs que han editat [és estrany dir-li "discs" quan quasi tot ho descubreixes i ho escoltes per la xarxa!]; Fills del Xúquer (2007) i El Meu Nom és l’Oblit (2010) presenten un estil més "clàssic", tirant potser cap al "power metal" on barregen lletres d’amor, etc. amb d’altres més combatives. En els dos grus han inclòs una versió de clàssics de la música catalana, en el primer va ser "Al Vent", mentre que en el segon s’han decantat per "Boig per Tu", les dues pel meu gust queden molt bé en versió heavy ;)

Bé, fins aquí la segona entrega d’aquest petit recopilatori de bandes de metall del país, espero que serveixi perquè algú les pugui descobrir i siguin més conegudes (i, a part de poder-ne gaudir per la xarxa, poguem trobar els seus treballs a les botigues i veure’ls més sovint en concert!)

 
Intentaré cokemençar el mes que ve amb una tercera part amb bandes més extremes…    

Tweet

Voldria així parlar-vos de bandes, projectes, tan antigues com actuals que jo he escoltat i que m’han agradat… Com que potser em portaria un post massa llarg fer-ho tot junt, he decidit de fer diferents "capítols"…

I Grups antics

M’agradaria començar per grups que podríem dir "rareses" per mi, ja que d’aquests només n’he sentit alguna cançó, i de forma fugissera, o van editar un o dos discos emparats per la febra del rock en català de principis dels 90… Gràcies a que fa molts anys em van gravar d’un recopilator anomenat "Clar i Català" (Uranita Records, 1993) les cançons més canyeres que hi apareixien, vaig descobrir alguns grups interessants. Concretament d’aquell CD en recordo 3; primer de tot una gran cançó d’un grup que es deia "Kansaths" i dels quals mai més no n’he pogut tornar a escoltar res més, la cançó es deia "Llamp de Rock" i em va agradar molt, típica cançó de directe perquè tot el públic acabi entregat fent les banyes "toca’m a mi llamp de rock!" deia la tornada, a la xarxa hi ha alguna informació sobre el grup, però ben poca cosa… D’aquest recopilatori també vaig descobrir els "Tro" amb un metall bastant clàssic, i amb cançons inspirades en lletres nostrades "l’emigrant", "el bandoler"… O la que hi havia al recopilatori, "el fossar de les moreres", fa poc navegant per la xarxa m’he pogut descarregar el seu CD (ho vaig aconseguir a partir del web copderock, un autèntic magatzem de petites joies algunes de les quals impossibles de trobar fora d’allà, mil gràcies perquè gràcies a ells m’he pogut retrobar amb algun disc com aquest). Em va fer il·lusió poder recuperar aquest record de joventut. Finalment, també en aquest recopilatori vaig poder descobrir els "Capdetrons", aquests més a cavall entre el hard rock i el punk, amb lletres una mica més macarres com les "calces perfumades" que sonaven en aquell recopilatori, amb el temps m’he pogut fer amb els seus 2 cds (el segon me’l vaig trobar per casualitat en una tenda de discos en liquidació); "envesitint el silenci" i "aprofita l’instint", em fa gràcia que aquests tenen web i fins i tot myspace… Llarga vida! (si podeu escolteu la cançó "Oncle Sam", és brutal).

Un altre grup antic que s’ha de mencionar seria Terratrèmol, també van treure dos discs "el foc que tu demanes" (Picap, 1991) i "passió sota la pell" (Picap, 1992) i van ser el primer projecte d’en Joan Cardoner en català (potser alguns el recordareu pel discurs que es va marcar al final de l’últim concert de Sangtraït). Terratrèmol tenen algunes cançons molt bones com "Europa" (que fa poc es va recuperar en uns CDs recopilatoris que donava l’Avui) o "Gegant de Formigó" (aquesta apareixia al "Foteu-li Canya II" que ma germana es va comprar fa molts anys i que em va servir per descobrir-los). Després de la dissolució de Terratrèmol, en Joan Cardoner, tot un cul de’n Jaumet del metall català, va crear la banda Cardoner, on a més de tocar la guitarra també agafa la veu cantant, Cardoner, fins al moment, ha tret 3 discos "Instint Animal" (Picap, 1997), "No anem pas bé" (Picap, 2001) i "Miracle" (Picap, 2005). Aquests 3 discos potser tiren més cap al hard rock més clàssic, jo personalment em quedo amb el tercer, en el primer "No anem pas bé", torna a gravar una canço, "Místic" que ja apareixia en el primer disc de Terratrèmol i que, com a anècdota, encara vaig poder sentir a les proves de so que van fer al darrer concert de "Los Guardianes del Puente" (el grup que ha format juntament amb en Martin i en Quim de Sangtraït) a Barcelona, com curiositat d’en Cardoner també es pot destacar la versió roquera de La Rambla d’en Quimi Portet que fa un dels seus discos.

De la època on esclata el que s’anomenà "rock català" també val la pena destacar un grup mallorquí, "Tots Sants", també més tirant cap al hard rock, varen treure 3 discos "Ja m’ho temia" (Picap 1992), "Màxima Auddiència" (Picap 1993) i "Take the flight", no els he escoltat tant, però tenen algunes cançons bastant canyeres com "Aferrat a sa barra" o "Prega per mi".

Tweet

Salutacions! Us dono la benvinguda al meu bloc on espero poder anar
explicant algunes de les coses que em passen (tan físicament com les que
em passen pel cap). La veritat és que hi ha bastantes coses de les que
voldria parlar, així que espero que trobeu varietat en la temàtica
d’aquest espai.
Bé, em presentaré una mica, sóc un invetsigador
català que actualment estàtreballant en una empresa química, com tothom tinc moltes inquietuds,tot i que no sempre tinc ganes de reflectir-les en aquest bloc ;), però voldria de tan en tan anar actualitzant-lo i anar penjant coses que em semblin interessants…

Aquest bloc va començar fa 3 anys quan estava acabant la meua tesi doctoral a Brno,
República Txeca. Per això veureu que molts dels post antics parlant de la República Txeca i d’altres divagacions que em passaven pel cap en aquells moments. Entre les meues
aficions hi ha els castellers, el bàsquet, la gastronomia, jocs de rol, música i molts
altres tipus de friquisme (tinc l’honor de presidir el Club de Rol CBRC)
i també m’interessa la
política en general.

Bé, res més, espero que gaudiu amb la visita!

Si teniu cap opinió respecte el
que es publica en aquest espai, no dubteu a postar-la!

Tweet

La idea és fer una espècie de  pastissets farcits amb nous, per això primer de tot hem de "garrapinyar" les nous; o sigui, agafar en una paella (que no ens estimem massa, per si de cas) quantitats semblants (en pes) de sucre i nous, enceneu el foc i comenceu a barrejar la mescla, arribarà un punt on el sucre es fondrà i es formarà una pasta (o alguna cosa similar), el cas és que notareu algun canvi (i si us passa com a mi, perdreu la fe en la recepta, però no defalliu!), deixeu-ho refredar i el sucre cristal·litzarà de nou i tot plegat tindrà un aspecte de trencadís del park güell, però en versió alimentària. En aquest punt el llibre diu quelcom que no arribo a entendre i jo el que vaig fer va ser trencar sense més el trencadís (cocristall¿?) de sucre i nous en trossets petits, i guardar-ho per a més endavant.

Per fer la massa agafarem xocolata negra (normal, en pastilles, uns 80 g, jo en vaug emprar d’un 50-60% en cacao, però això va agust de cadascú…) i aprox. 100g de mantega. Intenteu trencar la mantega i la xocolata de la forma més petita que pogueu i poseu-ho al microones (aprox 2-3 min a potència mitjana) fins que es fongui la mescla.

En vol grandet bateu 2 ous amb 100 g de sucre fins que es dobli el volum de la barreja i després afegiu progressivament aprox. 120g de farina i la mescla fossa de xocolata-mantega, després afegiu-hi un got de llet i si voleu una culleradeta de cacao en pols per acabar la barreja (jo ho vaig fer tot això en una batedora elèctrica i en alguns moments pensava que anava a explotar), compteu que el volum final és bastant major que l’inicial, així que escolliu un recipient grandet si no voelu tenyir de marró la cuina… Finalment afegiu a la mescla dues culleradetes de llevat i ja estarà llest per posar-ho al forn (i millor fer-ho ràpid des que s’ha afegit el llevat).

Prèviament agafarem uns motlles petits (jo n’empro uns per fer magdalenes de silicona [els motlles, no pas les magdalenes!]) i els lubricarem amb un mica de mantega i farina. Amb una cullera o un cullerot plenem la meitat dels motlles amb la pasta de xocolata, hi afegim una mica de la nou caramelitzada (o sense nou, hi podem posar nocilla, o res) i acabem de plenar el motlle amb més pasta.

Amb el fon preescalfat a uns 180-200º, enfornem els motlles (compte quan movem els motlles amb la pasta, aquesta és bastant líquida i té una tendència malaltisa per regalimar i deixar-ho tot pringat). En uns 10-20 minuts els pastissets hauran pujat, i quan els punxem i surti el ganivet net ja els podrem deixar refredar i desenmotllar. I res més, ja estaran llestos per menjar!

Tweet

Tweet

Tweet

Tweet

Ja ho veig fer un cop, però és menester
que torni a criticar el programa de castells de TVC, el “Quarts de Nou”. A
veure, com sempre he dit, segueixo aquest programa i m’agrada bastant, però de
vegades hi ha coses que no entenc i penso “si tingués un bloc, escriuria
parlant sobre això” i després, torno a pensar “però si tinc un bloc!”. Així que
aprofito que aquest és el meu terreny a la xarxa per parlar-ne…

Parlant de castells, suposo que això que dic ara ja deu haver estat
comentat en 1001 tertúlies, programes de ràdio, articles, etc. Però com que no
tinc temps de seguir a fons l’actualitat dels castells, no he sentit res sobre
el tema. Em refereixo al tema que ara al programa de TV3 els ha donat per
titllar de “Tripleta Màgica” (ho podeu veure en aquest vídeo) a qualsevol actuació
d’una colla en la que aconsegueixi el tres i 
quatre de nou, juntament amb un dels castells de gamma “més alta” de
vuit (aquest terme me l’acabo d’inventar), o sigui, el cinc de vuit i el quatre
(o tres, suposso) de vuit amb l’agulla, així van definir aquest terme al programa del 28
de juny. Jo sempre havia sentit emprar aquest terme, tripleta màgica, únicament
a la consecució dels dos castells bàsics de nou (el tres i el quatre),
juntament amb el cinc de vuit. Des de fa uns quants anys, cap a finals dels 80
o inicis dels 90, es va començar a emprar aquesta expressió per a la actuació
que, abans de l’arribada dels castells de gamma extra, marcava el límit dels
castells. Cal tenir en compte que en aquells temps no hi havia un mestratge en
els pilars com el que hi ha actualment, on moltes colles dediquen moltes hores
d’assaig a posar a punt els espadats. Això feia que en aquell moment, les
colles no es plantegessin portar a plaçar el quatre de vuit amb l’agulla (en el
tres amb l’agulla ningú no hi pensava!). Després, amb l’arribada dels castells
de gamma extra la “Tripleta” va deixar de ser la millor actuació posible (tot i
no perdre un valor de prestigi per les poques colles que la poden assolir), i
amb el retorn dels grans pilars el ventall de castells (de vuit, en aquest cas)
es va eixamplar. Però en tots aquests anys (des del 92 on començava a seguir
els castells fins ara) mai no havia sentit catalogar com a “Tripleta Màgica”
una actuació diferent de la dels dos castells bàsics de nou juntament amb la
catedral (el cinc de vuit), que quedi clar que ni sóc un entès ni segueixo amb
lupa tot el que es diu o s’escriu sobre castells, però sí que intento estar
informat sobre el món dels castells… Sigui com sigui, no sé si aquest canvi
de criteri és una cosa només del programa de TVC o ha estat un acord entre tot
l’entorn periodístic casteller (o potser ve de fa temps…), igualment,
digueu-me torracollons, a mi personalment no m’acaba de fer el pes. Tot i que,
es miri com es miri, són actuacións castelleres de dificultat molt similar, per
mi la tripleta només hauria de correspondre a l’actuació amb el cinc de vuit,
per recordar la significança històrica d’aquest terme en uns temps (i no en fa
tant!) on aquella, i no pas cap altra, era la millor actuació que una colla
podia assolir.

Tweet

Els ingredients que necessitaríem serien: rúcula (uns 200-300 g, millor si pot ser natural com en el meu cas que me’n va donar una companya de feina del seu hortet), 1 ceba, una mica de pebrot verd (tampoc se’n necessita massa), arròs integral (uns 200-250 g), salsa de tomata (sí, ho vaig fer amb tomaquet fregit de pot [un paquet d'uns 70-100 g], però millor si ho feu amb tomata natural), formatge de tipus camembert (jo vaig emprar un del president que ve en un cilindre, però segur que queda bo amb qualsevol), espècies (fines herbes, una mica de picant, al vostre gust ;) ).

El procediment és bastant senzill; hem de preparar 2 olles en paral·lel, una per anar bullint l’arròs integral (que necessitarà ben bé 45 min/1 h per a quedar ben fet) i en l’altra [paella o olla, al vostre criteri] per fer el sofregit.

Més o menys 10-15 min després de posar l’arròs a bullir (amb els volums d’aigua que indiqui en el paquet, normalment seran uns dos volums d’aigua per volum d’arròs) hem de començar a fer el sofregit; primer posarem en oli calent les cebes i, un cop aquestes comencin a estar rossadetes, anirem afegint primer el pebrot verd, després la salsa de tomàquet, les espècies i després la rúcula (un cop tallada a tires) que mantindrem uns 5-10 min al foc (podem afegir una miqueta d’aigua al sofregit si cal). Si hem controlat el temps, quan el sofregit ja estigui bastant fet (no és crucial que la rúcula quedi molt feta ja que d’això ens en podrem encarregar en el següent pas), portarem uns 40-50 min de cocció de l’arròs (encara li faltarà una mica), en aquest moment realitzarem la part més divertida de la recepta; afegirem el sofregit sobre l’arròs en ebullició (compte que no tingueu cap accident amb aquest transvessament !) i ho remenarem una mica perquè quedi homogeni. Jo vaig afegir la sal a l’arròs en aquest punt (no n’hi poso gaire) però si preferiu salar-lo abans o després…

Un cop la recepta ha convergit en l’olla de l’arròs, caldrà donar-li 10-15 min més perquè acabi de fer-se (si és menester, haurem d’afegir una mica més d’aigua a l’olla si l’arròs ens ho demana…). Un cop l’arròs ja sigui comestible, podem acabar el plat possant-lo en una safata al forn i tallant-hi per sobre unes quantes porcions de formatge camembert (o qualsevol de textura similar) i gratinant-ho uns minuts. 

Tweet